Una il·lusió juvenil recorre el cos de Júlia. Tot i saber que el seu adversari es mou ràpid, s’ha preparat a consciència per a la cursa i està decidida a superar-lo al final del trajecte.
A ritme matutí, Júlia deixa enrere la primera parada amb un cert avantatge. El marcador digital indica que el primer bus no arribarà fins passats dos minuts, i al veure unes iaies assegudes a la bancada, es tranquil·litza, conscient que retardaran encara més l’arrencada del seu perseguidor.
Afronta el següent tram plena de confiança, va passant els semàfors, es creua amb alguna que altre bicicleta esbojarrada i molts vianants comencen a animar-la amb entusiasme. S’apropa a la pròxima parada, però aquesta vegada l’arribada del seu contrincant s’anuncia imminent, motiu pel qual Júlia decideix estrènyer les dents i marcar un ritme més agitat. Quan mira el seu cronòmetre se n’adona que és l’hora punta.
De sobte el recorregut canvia, s’endinsa per passadissos i controls que la porten fins a l’andana, on una munió l’espera per encoratjar-la i avisar-la que el proper tren: Entra. Recorre tota l’andana esquivant, no sense dificultats, empentes i rodolons, tots els turistes que amb els seus mòbils no perden l’ocasió per fer-se un “selfie” i immortalitzar aquell moment, no fos que la història els ignorés.
La suor i el cansament comencen a ser notoris. Júlia segueix la fletxa que indica la sortida amb un aler d’esperança, perquè la xarxa d’infinits punts i línies que l’ha envoltada els últims temps sembla simplificar-se. Les escales mecàniques, com sempre plenes de ciutadans hipnotitzats pels seus aparells electrònics, no li permeten avançar com ella voldria, i per això, decideix pujar per les altres escales, on un executiu masclista, no perd l’ocasió per seguir el moviment oscil·lant dels seus pits.
Júlia corre de nou pels carrers de la ciutat que la va veure néixer. Decideix fer un esprint perquè sap que la cotxera és a tocar. Amb malenconia recorda totes les vegades que les portes se li tancaren davant els seus nassos i com s’havia tingut que esperar al pròxim tren, amb la incertesa de saber, si aconseguiria l’èxit que estava a punt d’assolir.
Comments