A Stefan Cools no li va costar gaire convencem perquè li fes un retrat vídeo-gràfic documental per a la seva exposició, Stefan Cools : L’artista, a la galeria d’art Setba de Barcelona. Vaig acceptar convençut que si érem capaços de transmetre a l’espectador la seva mirada artística i filosòfica, aconseguiríem mostrar una visió crítica, i alhora constructiva, del món i època que ens ha tocat viure.
Un es pot sentir una mica sobtat per la iniciativa pròpia de l’artista, reflectida en el títol mateix de l’exposició i el documental, que demostra l’afany dels artistes actuals per parlar de si mateixos, amb el perill de que al final no parlin de res en concret. Com s’afirma a la part final del film. Un egocentrisme sovint difícil d’auto-reconèixer, però per altre banda, ben arrelat entre els artistes i societats occidentals.
Ara bé, cal dir a favor de l’artista, que existeix en tot moment una honestedat i valentia per anar més enllà i explicar-nos, en veu pròpia, quina és la seva visió de l’art:
“El meu objectiu no és fer que el meu art sigui cotitzat en el mercat de l’art, sinó que al final la gent entengui el meu punt de vista sobre l’art” [1]
L’artista tampoc s’amaga a l’hora d’admetre la importància de saber jugar amb les exigències del mercat per arribar a assolir el reconeixement artístic. Conscient dels riscos que això pot comportar en la llibertat expressiva i creativa d’un mateix. Ansi el contrari, en tot moment sembla sentir-se atret pel difícil repte d’envidar els poderosos convencionalismes del món de l’art i derrocar-los, metafòricament, amb un escac mat.
I és, precisament, en aquest punt on el documental vol ser més crític. Calia doncs, afegir punts de vista diferents, que donessin la replica, el contrapunt i/o l’aprovació. Fugint així de la visió unidireccional que ens ofereix l’artista holandès en primera persona.
La Crisis: l’Art com a valor i camí per a sortir-ne.
Si bé és cert que ens estem acostumant a tot i, tant bo com dolent, ja res ens sorprèn. No menys cert és que l’època actual ens ofereix la possibilitat de viure en viu i en directe una crisis global d’un abast i transcendència incalculables. Però com ens afecta en realitat aquesta crisis?
A partir d’aquí era qüestió d’escoltar els diferents punts de vista dels participants per adonar-se’n de dos fets, que no per coneguts deixen de ser molt remarcables. Per una banda la crisis no ens afecta a tots i, en cap cas, en la mateixa mesura i, per altre banda, la consciència de la gent sobre la realitat que ens envolta és molt més gran del que ens imaginem. Malauradament, una consciència tapada per la simplicitat dels missatges dominants i manipulada pels interessos dels més poderosos.
L’art de la mentida i l’art de l’especulació s’han instaurat en la nostra societat com si les seves conseqüències destructives ens fossin alienes, tot si val avui en dia amb tal de vendre. Hem desterrat l’art del saber, l’art de la paraula i la reflexió envers llocs marginats, com si ja no ens fossin necessaris. La immediatesa ho domina tot, el ja i l’ara són l’únic que importa. Els valors a llarg termini ja no tenen cabuda en la superficialitat i rapidesa actual, com si el nostre futur no fos conseqüència del nostre propi present.
Però amb que ens trobem si extrapolem aquesta crisis al món de l’art; Estem davant d’una pèrdua de valors i referents culturals? Tot si val en l’art? Poden els joves artistes donar-ne sortida amb la seva inspiració creativa? És l’art una solució?
El documental pretén descriure, en aquest punt, la realitat d'aquesta crisis que ens ennuvola dia i nit. Analitzar-ne els efectes i conseqüències per tal d'esbrinar quines en poden ser les mesures més adients per sortir-ne, i sobretot quin paper hi pot jugar l'art. A la vista dels diferents arguments exposats pels entrevistats, un no deixa de sorprendre’s de la vitalitat humana per veure el futur amb un cert optimisme. Posant-se de manifest que l’art pot ser una disciplina fonamental de crítica social, i convertir la crisis en una font d’inspiració per als joves artistes i moviments alternatius que ens permetin avançar de forma més racional i no tant compulsa. Però per això, és molt important que siguem conscients de la pròpia realitat de les coses i no només de la seva capacitat il·lusòria.
Aquí és sense dubte on resideix el major perill, ja que moltes vegades la insistència, ja sigui del propi artista o dels seus promotors, acaba per convertir en art el que possiblement no ho sigui per si mateix. Ja que si un reconeix com a principis fonamentals de l'art, la llibertat i la subjectivitat, és molt difícil trobar una definició del terme que ens pugui delimitar el que és art del que no ho és en un moment determinat. Mirat així, no pareix que hagi de ser molt difícil, per a les campanyes de marketing, col·locar una obra d'art o un artista al capdamunt de l'elit artística, sense més oposició que les opinions subjectives, fàcilment desmuntables, d'uns pocs especialistes. En definitiva l'art de convèncer.
El que creem com artistes és realment art, o simplement diem que és art? [2]
Un altre aspecte fonamental que fa molt difícil reconèixer l'art actual és l'excessiva importància de la forma per sobre del contingut. Amb la necessitat continua d'impactar a l'audiència, el contingut queda relegat a un paper merament circumstancial i sense gaire importància, és la consolidació de l'art com un simple espectacle. Podrà doncs sobreviure l'art sense contingut? On queda la necessitat de l'artista per trobar l'equilibri entre forma i contingut de la seva obra perquè aquesta s'impregni d'un sentit i valor real a llarg termini?
I si aprofundim un poc més, que passarà si tot es considera art, o fins i tot meta-art, com serem capaços de reconèixer el verdader art i encastellar-ho al lloc que és mereix. Quin criteri ha de seguir perquè ens continuï enlluernant i guiant davant de les continues dificultats de la nostra existència, i no caure en la simple lloança de l’art pel seu valor econòmic actual.
A cas és millor "El crit" de Munch que el "Desnudo, hojas verde y busto" de Picasso?[3] És pot mesurar la qualitat real d'una obra d'art pel seu valor especulatiu en una subhasta de Sotheby's o Christie’s?
En aquest punt, Stefan Cools ens ofereix l'observació i l'estudi de la natura com una eina indispensable per reconèixer la veritable essència de les coses i acabar transformant-les en art de veritat, deixant de banda la superfluïtat i banalitat de la majoria de coses que se'ns presenten com art.
Tal volta el problema principal de tot artista és el de saber allunyar-se de la seva pròpia obra, com ens explica el mateix Stefan a l’inici del film. Però no per a convertir-se en simple espectador i receptor de lloances que omplin el seu ego, sinó per a seguir endavant pel tortuós camí, sempre difícil i ple d'obstacles que representa l'art. Tot en favor d'assolir al final del camí una experiència, maduresa i plenitud artística que no admetin discussió.
“(…) La exposición prueba que todo la vida de Seurat fue una lenta, terca, insomne, fanática preparación para llegar a alcanzar aquella perfección formal que plasmo en esas dos obras maestras.” [4]
Si tot val en l’art? Com és que només ens han convençut a través de la seva memòria uns pocs impressionistes, post-impressionistes, cubistes i renaixentistes, i altres pocs escultors, músics, escriptors, poetes, fotògrafs i cineastes de cada època passada?
Qui sap si l’art de la paciència ens en donarà una millor resposta.
Daniel Ferrer
Comments