Avui em sento bé. La parada de l'autobús, com gairebé sempre, es mostra tranquil·la. Sempre agafo la mateixa línia, sempre a la mateixa hora, sempre amb la meva motxilla i sempre camí de la universitat. Sempre, sempre, sempre... sintètic resum de la meva vida rutinària!
Pujo a l'autobús i saludo al conductor, la seva barba espessa deixa entreveure un somriure, avui no sembla un d'aquells funcionaris enfadats amb la vida, però qui sap el què voltarà pel seu cap. Com a bon ciutadà honrat pago el meu passatge, miro a la dreta i a l'esquerra buscant un lloc agradable per gaudir del trajecte. Dues velles xerraires em fan plantejar quin percentatge de lesbianisme romandrà incrustat en el seu subconscient? Sé que la meva psicologia és barata, però confio que amb els anys d'aprenentatge que em falten arribaré a ser un bon professional del freudisme.
La dona adormida sembla cada dia més cansada, indiscutiblement la carrega familiar se li fa feixuga. Prefereixo no asseure al costat d'un jove ressacós i continuo endavant. Un avi i el seu nét em desperten una certa simpatia bucòlica, fins i tot diria que una mica cursi.
Ja assegut observo com un grup escolar puja de forma esvalotada, les instruccions del seu suposat referent educatiu tampoc aconsegueixen establir l'ordre. De sobte el “rum, rum” es fa més latent i la gent es comporta de forma molt més enèrgica que de costum. Aviat descobriré el perquè. Ha pujat. Amb rostre seriós es dirigeix cap a mi, té un aire informal però alhora manté el seu estil professional i seductor de la tele. Sí, és ell!
Em demana educadament si puc retirar la meva motxilla, ho faig de seguida i el meu cap comença a bullir d'efervescència, preguntes, situacions, records, què?, qui?, com?... Un cotxe parat i la grua que es prepara per arrossegar-lo no aconsegueixen distreure la meva atenció el suficient, continuo pensant a mil per hora, com puc abordar-lo, com puc felicitar-lo, com és en realitat?, qui és?, qui sóc?
Passen els semàfors, els anuncis de viatges i d'ales en forma de compreses, els carrers, els quilòmetres i segueixo sense posar fre a la meva disbauxa interior, és com si tot estàs fora de control, la meva vida s'ha descavalcat en un instant.
- Adéu, gràcies!
L'home famós ha baixat i em deixa en plena recerca del meu món interior sense respostes, un clàssic psicològic del nostre temps. Però el que més m’emprenya és que de forma incomprensible i innecessària, he arribat al final de la línia de l’autobús. El conductor de forma molt amable em convida a baixar del transport amb un:
- Adéu, gràcies!
Comments